DE REFLEXIONS (PERSONALS) INCERTES I PERCEPCIONS (CULTURALS) DISPERSES

College_tumblr_n4nihlKF2V1rsxqqio1_500‘College’, Buster Keaton.

De fa uns mesos, inexplicablement, no aconsegueixo despendre’m d’un estat repetitiu de dispersió i nebulosa mental, de reflexions nirvàniques (algunes sense cap ni peus, o sense peus i poc cap),
que espero justificar per aquesta primavera inestable i fugissera. Una dispersió, em sembla, generalitzada per una idiosincràsia política estranya (nacional, municipal i estatal), fins fa poc impensable i no mancada de certs moments absurds, que han anat contaminant el nostre entorn social, un entorn que mira de tirar endavant, i cansat de voler entendre. I el sector cultural, també contagiat d’aquesta boirina d’incertesa, es veu inevitablement afectat.

Aquí llanço alguns d’aquests pensaments, dispersos, confusos, amb la sola intenció de compartir-los, per a donar-los sentit o per a què el vent se’ls endugui tal i com han arribat:

 

1. DEL 0 AL 100%, L’ ADACOULISME ESTÀ DE MODA.

Ara és tendència política experimentar en processos de participació. A molts ajuntaments, s’està imposant com una febre preguntar els ciutadans sobre moltes qüestions relacionades amb els interessos de la seva població, una oportunitat perquè diguin la seva… I això no està pas malament, cert! Però com moltes d’aquestes iniciatives innovadores (més aviat antigues i remixades…), els hi cal el seu període de pràctiques. A Cultura, però, tenim molts exemples de gestió comunitària amb llarga trajectòria en processos participatius, i una cosa és aquest context i l’altra és imitar el model i traslladar-lo a altres realitats el patró de les quals no tenen res a veure… És possible endegar un procés participatiu des de l’administració sense una complicitat prèvia, amb poca o cap planificació i/o no havent provat de trencar prejudicis d’una i d’altra banda? I després passa el que passa, de vegades algunes entitats implicades treuran cullerada d’aquesta ‘urgència’, i l’administració anirà alimentant despeses de programes, espais, producció o el que calgui i el desequil.libri de la col·laboració serà considerable, s’haurà fet una despesa pública que possiblement no repercutirà en tothom… tot sigui per dir que s’hi ha aplicat aquest procés participatiu! I està passant, i no te sentit que mani la urgència. Cal planificació, cal marcar criteris i practicar, pactar, reformular i temps, temps d’aprenentatge, de transició, d’implicació ciutadana en tots els barris i de tots els nivells socials, i no passar de la pràctica 0 al 100% sense parades ni destinacions.

Processos com Quin Grec volem? Quin Mercat volem? de l’Ajuntament de Barcelona, o Cívic Tarraco  que proposa formular idees pel patrimoni romà de la ciutat de Tarragona, o l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat pel Pressupost Participatiu Municipal que demana millorar l’accessibilitat del casal de Cultura. Moltes d’aquestes propostes estan endegant mecanismes nous i conseqüències que anirem veient els propers mesos.

I aquí un interessant text amb reflexions sobre el model de Societat Participativa.
I un altre sobre Participació ciutadana: moda o necessitat?, a Sentit Crític.

 

2. L’ADMINISTRACIÓ, EL COL.LEGA DEL TERCER SEGONA.

Quina és la primera mesura política i estratègica que s’acostuma a prendre en aquests casos? Identificar els sectors que poden beneficiar aquests tipus de polítiques (en el nostre cas culturals) i establir col.laboracions, col.laboracions que tendiran a adoptar els seus llenguatges i espais… S’hi estarà arribant a la institucionalització de l’espai públic? (molt em temo…)

Hi ha un cas evident, el llenguatge trencador i reivindicatiu del street art, que ha estat requerit per les institucions com a eina artística de treball col.lectiu i transformació social, i que ara les tendències urbanes estan convertint en un element estètic rellevant a les ciutats… i es fa atractiu pels circuits més comercials, com la publicitat, el turisme o la festivalització, o com a objecte de valor mercantil, o patrimonial (mal entès) susceptible de ser tancat en un espai museístic (el cas de Blu i Bologna).

Si la institucionalització en nom d’aquesta moda política de posar en pràctica i normalitzar espais de trobada, espais d’entesa o processos participatius comporta ‘institucionalitzar’ aquests espais informals, on queda la improvisació, l’expressió creativa i la llibertat fora dels circuits establerts?

gestora dispersa

Aquí un text recent sobre street art com a instrument de gentrificació i neteja de Lucia Lijtmaer

 

3. LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA VERSUS L’OSTRACISME TÈCNIC?

Moltes polítiques de governs municipals d’esquerres han vist en la gestió ciutadana i en els processos participatius una oportunitat per apropar-se a la seva ciutadania. I cadascú amb més o menys gràcia s’hi ha anat posant, alguns per convicció i altres per oportunisme polític. I què ha passat? Doncs que molts han fet tabula rasa i s’hi estan carregant esquemes del passat, construïts i avalats per les seves pròpies polítiques al llarg d’aquesta etapa de democràcia. I oju, s’escolten el ciutadà (no valorarem els motius), però en bastants casos serà el tècnic qui rebrà, perquè serà ell a qui carreguin amb el pes d’aquest bagatge passat, es convertirà en el cap de turc de torn. De quina manera? Doncs molt fàcil, obviant-lo d’aquests processos, com si ell fos l’obstacle que no deixa rutllar la màquina, i convertint-lo, amb sort, en l’executor (pronunciar amb fonètica anglesa) de les decisions ja preses.

Què podria estar passant? Possiblement vàries coses alhora, 1. confondre conceptes: no és el mateix gestió comunitària, gestió ciutadana i processos participatius. Sí és cert que els processos participatius són els eixos vertebradors de la gestió comunitària i la gestió ciutadana. 2. la participació ciutadana ven, és clar, així que el model participatiu es marquetinitza. I tot sigui per les vendes, s’hi escolta la gent, el client te sempre la raó! … Doncs no. La responsabilitat és compartida i l’aprenentatge ha de ser col.lectiu i de totes les parts (polítics, tècnics i ciutadania): aquest és un procés work in progress, un canvi de model, no un irse de madre. I 3. No caiguem en el parany que la cultura és més permeable que les ciències, la salut o l’enginyeria, que en el sector hi ha bons professionals, gestors amb experiència que coneixen les realitats del territori i poden facilitar els processos d’acompanyament.

Un exemple d’equil.libri, l’Estruch de Sabadell.

 

4. LES NOVES ADMINISTRACIONS REPETINT MODELS?

Així que a la majoria d’administracions s’estan començant a institucionalitzar instruments que fins ara no li eren propis, eines que són característiques d’estructures més horitzontals, més flexibles i en molts casos poc organitzades. I què passa quan es volen aplicar aquests elements a cossos més densos, d’organització jeràrquica i vertical i amb compartiments estancs? Doncs que com totes les coses que comencen la casa pel terrat, al final o cauen, o tremolen!

I a les administracions on han aparegut noves organitzacions, amb noves maneres de fer i governar? Doncs resulta que sembla que també s’hi estan repetint antics patrons… Seran les noves ideologies versus estructures massa rígides? Hi haurà una ideologia d’esquerres però no una cultura de la participació? Possiblement totes dues coses. Topar-se amb grans estructures com les dels ajuntaments, amb mecanismes de funcionament complexos, i que l’engranatge funcioni no és fàcil. Però també hi ha una falta d’aprenentatge i coneixement del què vol dir la participació des de l’administració, i des de la ciutadania: processos 100% transparents, vinculants i acceptats per la majoria que hi ha participat. I canviar de xip és difícil!

I segurament aquestes circumstàncies tampoc serveixin per a justificar-se del tot, sinó, com s’expliquen les aliances, els concursos i contractacions tècniques poc clars i trets a corre-cuita a l’Ajuntament de Barcelona a persones i empreses de confiança de l’entorn en Comú per exemple? Per la falta de flexibilitat d’aquests mecanismes? Sí, d’acord, llavors per ètica i lògica ideològica, canviem abans aquests funcionaments obsolets i deixem la porta oberta a tothom. Ho sento, però la rigidesa administrativa no és excusa perquè s’hagin de justificar aquests tipus d’actuacions, s’hi estan repetint irregularitats amagades per la lògica i autolegitimació dels qui han guanyat. I s’entén que qui guanya vol rodejar-se de persones de confiança, però per això hi ha un cos de treballadors públics que haurien de respondre al bon funcionament dels mecanismes tècnics i a la neutralitat ideològica. Són cuentos xinos? Potser, però es pot. Fem-ho, construïm d’una altra manera, perquè aleshores el ciutadà mai es creurà la tutela institucional i universal que l’administració hauria d’oferir a tothom! (i ara tampoc entraré en els silencis i faltes de crítica constructiva que ha exercit fins i tot l’esquerra més crítica).

Monòleg cultural a l’Ajuntament de Barcelona, a La Directa, per Xavi Urbano

 

5. I LLAVORS L’ADMINISTRACIÓ, QUÈ?

Amb sinceritat tinc molts dubtes, alguns pensem que les comunitats i els col.lectius hi són, i la societat civil és intel.ligent, aleshores Administració, facilita plataformes i eines, proporciona espais en desús, valora projectes i marca criteris d’interès públic, d’interès social, d’interès sectorial i confia en la teva ciutadania! A partir d’aquí, todo se andará i anirem fent entre tots aquest camí d’aprenentatge col.lectiu.

gestora dispersa1

Tenint un teixit social tan viu, les administracions haurien de practicar la proximitat d’una manera sincera i mantenir la memòria històrica ciutadana, recordant que gràcies als moviments veïnals (un post passat), molts no van perdre la dignitat durant els anys de dictadura, una dignitat que va servir de llavor per a les primeres pràctiques democràtiques, aquelles que van facilitar l’accés a la majoria dels partits que ara ens governen. Caldria recordar doncs que es treballa per al ciutadà i per a la millora i interés de les polítiques públiques, i la cultura haurà de tornar al terreny que li pertoca, i no al puro teatro?

Fins aquí el meu moment boig i dispers, ple de dubtes, de contradiccions i d’estupor y temblores… Gràcies per la paciència.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: