#JOCONFESSO: REFLEXIONS DISPERSES D’UNA GESTORA (CULTURAL) QUALSEVOL

arsenic
Arsenic and Old Lace (Frank Capra)

Ja fa uns mesos que, per circumstàncies o perquè hi ha alguna cosa ‘calent’ a l’ambient preelectoral, he anat assistint a un munt d’actes i trobades relacionades amb polítiques culturals i els nous canvis de paradigma, canvis que, inevitablement, ens estan avocant a una nova realitat cultural de la qual anem aprenent sobre la marxa a base de bufetades la majoria de les vegades, perquè ens agafa reaccionant i no ‘accionant’. Algunes de les trobades m’han fet realment qüestionar-me un munt de coses que fins llavors no m’havia parat a pensar i la solució als enigmes de les quals encara no en tinc resposta. Iniciatives com el ‘Debat Interacció, Els reptes de les polítiques culturals locals’ organitzat el passat mes de desembre pel CERC -Diputació de Barcelona, al qual va assistir un gran nombre de professionals disposats a experimentar amb els llenguatges, i on se’ls va proposar apropar-los, mitjançant l’intercanvi proactiu d’opinions, a plantejaments i realitats i projectes ja existents, projectes que res tenen a veure amb les clàssiques fórmules de la gestió cultural típica de manual d’administració pública, és a dir, ciutadans/espectadors, sinó amb ciutadania activa fent-se lloc en el seu territori, que proposa i exigeix espai actiu i veu i vot per crear i fer cultura, per exemple. O les jornades que Guanyem/BcnenComú va dedicar a plantejar temes relacionats amb la Cultura, sobre les noves maneres de relacionar les administracions locals amb la ciutadania i cedir-los terreny, o la taula rodona organitzada per l’APGCC en relació a ‘La transparència i l’accés a la informació en el sector cultural’, sobre la imminent posada en marxa dels mecanismes que obligaran a aplicar la màxima transparència en tots els processos relacionats amb la Cultura, o també organitzat per la mateixa associació els ja tradicionals #DebatsCultura de cara a les pròximes eleccions, una trobada on els candidats de cultura es troben i exposen les seves propostes de cara a la següent legislatura. O l’última peculiar i semestral trobada del 14è Forum Indigestió un espai relaxat on 8 ponents, curts parlaments i música d’intermedi es parla de tot i de res sobre Cultura. Moltes iniciatives els últims mesos que giren, en definitiva, sota una mateixa direcció i inquietud, i és parlar, debatre i intercanviar reflexions que ens permetin veure una mica més clar un futur cultural incert que ja tenim aquí, un present que parla sobre administracions despistades, ciutadans amb altres necessitats, nous agents culturals, innovacions tecnològiques, societats en transformació i una cultura com a dret universal i detonant social transformador.

Molt de material, molts interrogants, molts dubtes que no són com ens pensem ens abstractes, sinó qüestions que afecten la nostra feina quotidiana com a professionals en prendre decisions o acatar directrius relacionades amb els pressupostos, els agents implicats, les administracions i col.laboradors externs, les entitats, el finançament, la RSC, la interacció amb la ciutadania, la comunicació i tot allò que afecta la posada en marxa d’un projecte cultural, que és tot i que és política ens agradi o no. I de tota aquesta mescla surt una beguda més o menys amargant que et fa qüestionar què és el què t’agrada o quin d’aquests ingredients hauríem de canviar. Aquí llenço les meves reflexions disperses i algunes confessions, o més aviat opinions que em semblen tenir un pèl més clares:

1. La gestió comuna de la cultura i els col.lectius.

El dret a la Cultura i l’accés universal a la cultura garantit per a qualsevol. I qui hauria de garantir-ho? Penso que l’Administració pública, estipulat i baremat per a tothom, sigui per a una cultura pública, comunitària, formal, informal, privada o la que sigui, sempre que no perjudiqui els valors del què és públic. I aquells grups tancats, aquells que no volen saber res amb l’Administració? Sóc del parer que primer va lo públic perquè és per a un be col.lectiu majoritari i universal i després, en condicions diferents, com els grups sectorials comercials als quals l’Estat dóna suport, el sector privat, on també situaria els grups i comunitats tancades, és a dir, aquells col.lectius que funcionen a banda, perquè els objectius serien similars, beneficis, siguin o no per a reinvertir en el projecte, en el seu col.lectiu o per guany propi, i si el projecte es considera que pot tenir retorn social, doncs es baremaria i les prestacions aleshores haurien de ser majors.

Hi ha un article d’opinió molt interessant ple de reflexions d’en Xavi Urbano, Helena Ojeda i Judit Font que parlen sobre aquest tema i més sobre el qual només voldria afegir que, malgrat que el text ja parteix sobre un pressupost pessimista sobre allò que és l’AAPP, sóc de l’opinió que les AAPP poden ser eficaces i eficients i que podrien i haurien d’assumir el paper de garant, a pesar que cal reconèixer que ben poques es caracteritzen per aquestes qualitats, una situació que, per la importància social del tema, cal canviar amb urgència.

2. Els projectes de gestió comuna de la cultura.

Cada cop que se’m dóna la circumstància de conèixer en directe algun projecte cultural viatjant per algun país llatinoamericà, sempre torno amb un regust estrany, mescla entre admiració i recança, i ara intentaré explicar-me: En el nostre territori hi ha cada cop més comunitats que assumeixen la direcció de projectes de gestió cultural, sigui des d’espais ocupats, cedits o de cogestió amb l’administració, i això és positiu perquè vol dir que la nostra ciutadania és conscient de la necessitat de la Cultura com a eina d’expressió, autoconeixement i foment del pensament crític per a una societat sana, plural i una ciutadania activa. Però el que em preocupa és que també podria indicar una simptomatologia d’alguna cosa que no funciona, i és que l’Administració podria no estar fent el paper que li correspon, que és oferir o cogestionar els serveis culturals que calguin per a garantir aquests principis, o el què és pitjor, i com a la majoria de països sud-americans, la inexistència de les institucions públiques per a garantir drets i oferir serveis, i això és molt preocupant… Ens estem avocant a un model econòmic cada cop més salvatge i neoliberal? Els hi estarem ‘bailando el agua‘?

3. Com mesurar la proximitat i la complicitat?

És MOLT difícil mesurar el servei al ciutadà, qui treballem sobre el territori sabem la difícil i sovint frustrant tasca de la nostra feina, hi ha territoris molt complicats, amb bosses socials que menystenen ja d’entrada qualsevol actuació municipal, equips complexos i poc disposats a fer canvis i el més greu, directrius polítiques inexistents. Cal establir indicadors universals per mesurar l’impacte cultural en el seu nucli social, és a dir, indicadors objectius i clars, d’impacte econòmic i d’impacte social tan clars com els que s’utilitzen quotidianament en altres àmbits com el bursàtil, que siguin inapel.lables i que es puguin defensar sense cap mena de dubte! Caldria també analitzar si els mecanismes de relació que s’utilitzen són encara vàlids per a establir ponts de complicitat, com els famosos Consells de Cultura, o els Consells de barri o els de ciutat, més representatius i consultius que executius, i cercar-ne de nous, vinculants i 100% participatius, des del minut zero. I a major co-responsabilitat, major complicitat i transparència.

4. La Responsabilitat Social Corporativa, la RSC.

No em cansaré de dir que és potser un dels objectius sine qua non de l’acció cultural, i que sense el qual aquesta tindria poc sentit. I encara és un territori gairebé inexplorat a Cultura, qui ho hagués dit, si la cultura són precisament valors!! Aviat la transparència serà una realitat legislada, però aquesta és sols una part important de la RSC, el conjunt i el sentit de la RSC com explicava en un altre post és molt més ampli i d’efecte multiplicador (una filosofia organitzativa) que faria possible traslladar la idea del consum responsable al sector cultural, fent productes culturals sostenibles i de qualitat, regulats per certificats tipus ISO i/o autoregulats pels mateixos consumidors amb la tendència del seu consum, millorant així la qualitat cultural i l’ètica social del nostre territori i les nostres institucions. Posem-nos-hi ja, la RSC hauria de ser objectiu i indicador per a la sostenibilitat i sentit de qualsevol activitat cultural.

5. Les associacions professionals de la Cultura.

M’agradaria que algú m’expliqués per què ens agrada tant posar etiquetes i marcar disciplines. D’acord que cadascuna te les seves peculiaritats, però precisament ara ja fa temps que la multidisciplinarietat està a l’ordre del dia a la cultura i al final gairebé tot es resumeix en creació, gestió i distribució, així que per què no pensar que malgrat que un museòleg treballa en un museu també realitza gestió cultural com un tècnic d’arts escèniques en el teatre? Per a quan una col.laboració permanent entre p.ex. l’AMC (Associació Museòlegs de Catalunya) i l’APGCC (Associació Professional Gestors Culturals de Catalunya) que permeti crear sinergies constants i apropi aquests dos mons que no estan tan llunyans i ens ‘contagiem’ una mica de les virtuts d’uns i altres? Seria empastifar gaire més les coses o potser ens sorprendria l’enriquiment que això suposaria? (ep, ho dic amb causa, ho estic experimentant de persona i és sorprenent la de coses que he aprés d’uns i altres, recances, preconceptes, reflexions i curiositats entre dos grans desconeguts!). I aprofitant, m’agradaria també fer recordar que un dels majors percentatges de professionals de la cultura que més treballem directament amb el territori són els tècnics municipals, esos grandes olvidados i que sovint semblen els últimos de la fila, quan potser són qui millor coneixen el territori i les entitats, ese gran aliado per a un munt de coses, i als quals (als tècnics) també els aniria be unes quantes sacsejades en tendències i noves maneres de fer gestió.

6. Apunts per a Intersecció i APGCC.

Un dels grans reptes ara a la gestió cultural és saber què tenim, en quina realitat ens estem movent  i quins haurien de ser els mecanismes per amalgamar el millor possible a tots els agents que fan cultura, per la qual cosa, convidaria a continuar el debat que el CERC va organitzar al Debat Interacció i fer participar a partir d’ara als tècnics de la província i d’altres a ‘obrir camins’ i ‘fer plegats’, i em sembla que les vies que vam obrir aquell dia al Debat, tallers conjunts, amb tècniques diferents de les típiques d’escoltar en un auditori, seria una bona manera de continuar. M’agrada que es treballi en la transparència com ha començat a fer l’APGCC encertadament, però em vaig quedar una mica parada en la xerrada que van organitzar, va haver molta xerrada (molt interessant) i molt poc debat i crec que ara el què ens cal a tots és vomitar, treure allò que ens preocupa i fer entre totes, i em sembla haver entès que el tema es tractarà a porta tancada per a fer una espècie de decàleg sobre la transparència com a guia per a la nostra feina i la llàstima, jo em plantejo, és que precisament sigui a porta tancada, al final sempre caiem en el tòpic dels especialistes, que engrescador seria un focus group obert i barrejat!

7.  Guanyem amb la cultura.

Avui em trobo acabant aquest text en jornada electoral, a punt d’anar a votar i la veritat és que no ho tinc gens clar, vaig començar amb molt d’entusiasme, a creure’m canvis que veia possibles, però durant el camí he vist coses que no he entès. I una és l’esforç que una organització com BcnenComú va realitzar durant vàries jornades dedicades a la Cultura en petits i grans comitès oberts, a dos dels quals vaig poder assistir, i que ara no veig reflectits en les 10 prioritats per Barcelona, com tampoc el turisme en clau sostenible per afrontar les greus conseqüències que ja està patint la ciutat de Barcelona. Malgrat tot, els desitjo el millor, han demostrat que les coses es poden fer d’una altra manera.

Qui em coneix una mica sap que sóc poc gregària, però al final acabo estant en molts saraus, per la qual cosa he decidit fer un esforç més i comprometre’m un pas més enllà, ja fa un temps fent part de la comunitat Interacció, en tràmits per l’obtenció del carnet ICOM i ara finalment, i després de més de deu anys pensant a què m’estava dedicant, si a fer de tècnica, estratega, rr.pp., mediadora, animadora, bombera o guerrillera a peu de territori (ara ho sé, sóc gestora cultural), m’he inscrit a l’APGCC desitjant i esperant que els nous aires de canvi permetin que aquest organisme es converteixi en un ‘sacsejador’ de consciències culturals.

Disculpeu la parrafada, però ara ja estic més tranquil.la, almenys ara sabré si coincideixo amb algú sobre les coses que em neguitegen, apreciaré molt qualsevol comentari que voleu afegir… Reflexions disperses i confessions d’una microbi i gestora (cultural) qualsevol… Alea Iacta Est!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: