PETITS APUNTS SOBRE GRANS QÜESTIONS: EL VALOR SOCIAL DEL MUSEU? (PART I)

Aquesta setmana ha tingut lloc la trobada anual dels museus locals de la provincia de Barcelona, la XXVI Jornada de la Xarxa de Museus Locals que, aquest cop, ha estat  la trobada prèvia a la cita internacional de l’ICOM. Es va centrar en el tema ‘El valor social dels museus. Estratègies per a la integració del museu a la comunitat’.

En el resum que la Diputació de Barcelona va proposar com a introducció es llegia el següent:
«El context socieconòmic actual convida els museus locals a replantejar-se el tipus de relació que mantenen amb el seu entorn. Un dels seus principals reptes és aconseguir, tot fomentant la participació, que la ciutadania els percebi com un espai propi, l’existència del qual representa un benefici per a la comunitat».

Durant tot el dia vam poder escoltar a varis ponents que van tractar diferents aspectes d’aquest resum i alguns casos que reforçaven aquestes idees. De tot el què es va dir, en destacaria el següent:

El Sr. François Mairesse, professor de la Universitat Paris III-Sorbonne:
– S’ha creat la necessitat d’haver de justificar el valor del museu, el seu valor social.
– La nova museologia aposta per l’ecomuseu, un museu integral, comunitari, d’identitat, que contribueix al desenvolupament de la comunitat on està ubicat i la funció del qual seria interpretar el present més que l’exaltació del passat, com a solució al concepte clàssic de museu, segons les teories d’entre altres Varinne o Chaumier.
– Les tendències actuals, algunes estan molt allunyades del concepte patrimoni públic, patrimoni comú, valor social, com l’eclosió de les fundacions privades, i ha mostrat una referència històrica dels grans mecenes del segle passat, amb l’ l’interessant concepte, -i exemple-, de la ‘dominació‘: hi havia finalitat filantròpica o més aviat representava prestigi i dominació social?
– Quines haurien de ser les pautes de diferenciació més immediates d’un museu? Making a difference for individuals (wellbeing and happiness) / Making a difference for communities (participation) / Making a difference for society (human rights, equality and social justice) / Making a difference to the environment

El Sr. Antoni Laporte, director d’Artimetria:
– Segons les dades dels últims estudis realitzats, com l’Eurobaròmetre del 2013, el 42% de la població espanyola no visita un museu perquè no li interessa, també s’ha vist reduïda en un 50%  l’assistència des del 2003, tot plegat xifres molt preocupants, la qual cosa manifesta una gran desafecció cap a les institucions patrimonials.
– Les percepcions socials dels no visitants: a partir d’un estudi encarregat pel Ministeri de Cultura,  Conociendo a todos los públicos, sobre la percepció que els ciutadans tenen sobre els museus i les barreres psicològiques que els dificulten la seva assistència, relacionen el seu temps lliure amb l’evasió, el valor relacional i social, consideren les activitats culturals per a fer-les individualment i de caràcter passiu, i perceben el museu amb avorriment, fredor, com un lloc de silenci i un espai on et culturitzes, però tots, visitants i no, coincideixen en què és necessari que els museus els comuniquin els beneficis que obtindrien de la visita.
– Un gran percentatge delega a l’escola les activitats de tipus cultural, treient-se responsabilitats familiars. També molts museus són responsables de la baixa qualitat en l’oferta educativa, quan les visites escolars guiades són fonamentals per a marcar qualitat i emoció, i que les persones s’iniciin en el sagrat.
– Les estadístiques indiquen que les barreres econòmiques no són la raó principal per la no assistència a un museu, sinó la desafecció general cap a les institucions culturals.
– Les estratègies dels museus s’haurien de centrar en consolidar la seva funció social i reforçar la legitimitat social com agent de desenvolupament comunitari.

El Sr. Xavier Roigé, professor de la Universitat de Barcelona.
– Sota el títol ‘museus en mutació, retrobar la comunitat’, parla de les tendències contraposades entre la mercantilització i la comunitat, i que la necessitat de la funció social i la recerca de recursos pot arribar a ser una contradicció.
– A partir de la crisi els museus en general s’han anat convertint en museus low cost: museografia minimalista, replantejament de la tecnologia i l’adaptació a les noves generacions digitals.
– Què vol dir funció social? Política de públics, museu inclusiu, participatiu, servei a la comunitat? I participatiu? Nosaltres volem la comunitat però la comunitat ens vol a nosaltres? Un exemple, al 2010 es va fer un referendum a Suissa sobre el Museé d’Etnographie de Geneve per l’ampliació del seu espai o per mantenir uns til.lers centenaris. Aquí què passaria?
– Han entrat a la palestra altres nous agents que també generen patrimoni, el sector privat, i la globalització també ha irromput en el patrimoni, occident potser deixarà de ser el centre…. i les persones ténen nous interessos com l’ecologia, els moviments socials, la memòria, el multiculturalisme… Per la qual cosa, el director d’un museu públic hauria de convertir-se en un facilitador de discurs ciutadà perquè la ciutat se senti seva el museu.

Cas del Museum of Liverpool, Regne Unit.
– Es basen en un model de participació permanent, la societat civil ha fet part activa de la creació d’aquest espai que explica la història de la ciutat.
‘We are tenacious (…) We acknowledge that everyone has the right to tell their story», Janet Dugdale, Liverpool Museum
– El museu vincula el concepte de ‘justicia social’ amb involucrar els ciutadans en els continguts, és a dir, s’entén que és un dret reconegut que els seus ciutadans expliquin les seves històries.

I alguns dubtes personals.
– Sobre el paràgraf introductori de la Jornada: entenc que el paper de l’organització és sacsejar consciències, però precisament la tònica general dels museus locals, per la seva inevitable proximitat local, ha estat gairebé sempre treballar des del territori, per la qual cosa em pregunto si el cas dels museus locals no sigui precisament el què més s’hi apropa a aquest model ideal plantejat, malgrat que encara calgui fer molts canvis, és clar, però potser la seva supervivència tingui també molt a veure amb reordenacions territorials d’ens públics superiors, retallades en pressupostos, falta de personal especialitzat, falta de visió estratègica en la política local i altres, un gros peix que es mossega la cua.

– Passar del museu material al museu social és fruit d’una revel.lació, d’un canvi de valors o de molt d’oportunisme degut a la crisi i a la necessitat imperant d’atraure públics visitants per omplir caixa o per justificar espais potser obsolets o mancats d’interés, però sense creure-hi realment en la paraula ‘social’?

– Omplim els museus de nous continguts més participatius? Sí, però sense que la participació anul.li els continguts originals del propi espai. Hi ha la tendència a crear espais comuns de participació i activitats que sovint acostumen a afeblir el discurs argumental del museu, es perd el fil conductor al preu d»omplir per omplir’ de gent l’espai, a convertir el museu en un contenidor polivalent més, i per això ja tenim els centres cívics o moltes biblioteques actuals… Si és així, potser seriem més operatius i conseqüents si ens plantegéssim un altre concepte d’espai, un multiespai que faci de museu, d’auditori, de zona d’esbarjo, de llibreria i de biblioteca, un max-mix multicultural.

– Què és la participació? Participar no és tan sols compartir en xarxes, participar no és muntar una activitat i que jugui la gent. Participar és oferir continguts, crear continguts conjuntament i que aquests continguts modifiquin la manera de veure un museu, la manera de relacionar-se i fins i tot intervenir en les col.leccions… Participar és fer canvis rellevants en la presa de decisions, participar és transformar identitats… S’arribarà? I s’hi arribarà amb coherència?

– El museu no hauria de tenir el valor social intrínsec en la seva pròpia definició? Doncs aleshores, potser hi ha alguna cosa que no funciona, caldrà doncs revisar missió, compromís social i desafecció per a transformar-lo.

Aquí recomano algunes lectures que poden ajudar a completar el què espero haver sabut manifestar:
Els museus catalans i la crisi (part 1 i part 2), al blog Embadalits, de Martí Casas i Payàs, la situació real de molts museus públics catalans, la majoria locals, en temps de crisi.
La dreta, l’esquerra i els rics, documental de SUB_Societat U de Barcelona, una visió crítica sobre les polítiques patrimonials i culturals que es van aplicar des dels anys posteriors al franquisme, una revisió de memòria històrica necessària i fonamental per a entendre realitats actuals.
Polítiques patrimonials: territoris (patrimonis) ocults, ciutadans invisibles, al blog Cafès de Patrimoni, post de Daniel Gutiérrez, el territori com a element patrimonial i d’identitat ciutadana.

I per anar acabant, ja m’he proposat un proper post per parlar sobre altres aspectes relacionats que es van tractar, com la comunicació cultural, la meva feina, hi ha algunes qüestions que he pogut escoltar a les ponències i comentaris d’alguns companys, en aquell dia i en els posteriors a les jornades ICOM, als quals tinc coses a dir, espero fomentar el debat i trobar els punts de connexió necessaris per arribar al què volem molts que sigui el museu ideal.

(i aquí la part 2, sobre comunicació)