‘TARRACO VIVA’, QUAN LES PEDRES PARLEN…

Tarraco Viva
Interseccions present-passat al TarracoViva (i Amilcar de ‘turista accidental’), by carmemix

Qui m’ho hagués dit que després de llargs dies de dura feina encara em quedarien ganes i forces de viure d’aprop altres experiències culturals d’alta intensitat emocional com les que he viscut aquesta accidentada última setmana, rascant les hores del sostre del temps i fent un esforç que ha pagat,  i molt, la pena: dues relacionades amb arts visuals sobre les quals ja parlaré més endavant perquè s’ho valen, i la última, una inclassificable i única living past life patrimonial, el Festival Tarraco Viva de Tarragona.

En aquesta XVa edició del TarracoViva, vaig tenir l’honor de poder viure’l més enllà de l’experiència d’espectadora, assistint convidada per l’organització i fent d’observadora des de les bambalines en aquesta gran trobada de divulgació històrico-patrimonial de l’època romana a l’antiga Tarraco imperial, i ciutat declarada patrimoni de l’humanitat. Parlar de partida d’un projecte que admiro per la seva implicació amb la societat civil, per la nombrosa participació ciutadana, pels seus objectius de recerca, divulgació històrica, pedagògics i de recuperació del patrimoni històric, i que tingui un retorn social com el de fer coneixedors actius de la seva història els ciutadans de Tarragona i que a més tot plegat també tingui un retorn econòmic, doncs ja implica que -per concepte- em tregui el barret, perquè per a mi aquestes són les bases d’una bona pràctica de gestió cultural ben reeixida. Així que malgrat tota la meva admiració cap a aquest gran projecte (que vaig dir en el seu moment en un passat post), intentaré rascar una miqueta més i oferir observacions alternatives pels qui podeu estar interessats en aquest esdeveniment cultural.

Tarraco Viva 2013. En aquesta XVa edició el festival s’ha desenvolupat al llarg de 10 dies i s’hi han organitzat més de 450 actes repartits per més de 30 llocs patrimonials de la ciutat i dels voltants. Durant aquestes jornades s’han organitzat conferències, tallers, audiovisuals documentals, lectures dramatitzades, degustacions gastronòmiques, visites i espectacles de reconstrucció històrica que han ajudat al públic assistent a conèixer i experimentar com es vivia a l’època romana, i pels professionals conferències i 3 fires de museus, d’empreses i associacions de divulgació històrica i de programadors, tot un immens catàleg de serveis per a tots els públics. Com a cada edició,  s’ha treballat al voltant d’un tema, aquest any dedicat a descobrir la veritat sobre la mort de Juli Cèsar, que també ha estat l’acte de cloenda i tancament del festival.

Gràcies a l’amable rebuda que ens van dispensar i l’agradable estona de conversa amb els organitzadors, vam anar sabent interessants dades que van ajudar a fer-me una idea de conjunt sobre el procés de gestió del festival, i situar-lo definitivament com a referent pioner internacional en bones pràctiques de divulgació del patrimoni. D’entre tota la informació rebuda, en destacaria la següent:

– Sabem que Tarragona és, culturalment parlant, una ciutat peculiar, amb un fort teixit associatiu format per centenars d’entitats i agents culturals, per la qual cosa gaudeix d’una consolidada trajectòria d’activa participació per part de la societat civil a la vida de la ciutat. Existeixen 8 grups de reconstrucció històrica i més de 900 persones que viuen directament del Festival. El compromís i la participació proactiva, junt amb la identificació i passió cap al propi territori està molt garantit.

Els objectius del projecte. Llegiu i veureu que és un projecte amb cara i ulls, que te molt clar quina és la seva missió, que consisteix en oferir un festival que aposti per la divulgació i posi la cultura a l’abast de tothom… i tot plegat NO es queda en paraules. Parlant amb en Magí Seritjol, el seu director, i en Manel Granell el coordinador de comunicació, ens han trasmés aquesta necessitat estratègica de fer parlar les pedres, i la divulgació històrica n’és l’eina per apropar aquestes restes mudes a les persones, fer entendre que som fruit del nostre passat i coneixent aquest passat comprenem millor el nostre present, aquest festival és un constant feedback entre el passat i el present.

La consigna del projecte. Totes les activitats del Festival es realitzen al voltant d’aquest feedback d’enteniment entre el passat i el present, és la consigna present en tots els seus actes: als talleristes se’ls fa vestir normal, no amb roba d’època, per varis motius, remarcar el sentit didàctic de les seves explicacions, situar-les en el present, no confondre el participant fent-lo viure un excès de part lúdica per a què entengui aquesta anada i tornada present-passat. O els espectacles, qualsevol esdeveniment està introduït per una explicació donada pel grup de recreació històrica corresponent -com els Ars Dimicandi als ‘Munera Gladiatora’, lluita de gladiadors-, o fins i tot pel propi director del Festival, com va fer a la ‘Fundació de la colònia Tarraco’ amb el Projecte Phoenix, o durant l’acte de cloenda escenificant la mort de Juli Cèsar amb diferents grups de recreació històrica.

Les xifres i els resultats. 200.000 euros de pressupost després d’anys de retallades, però aquesta edició encara amb més activitats. Més de 100.000 espectadors a les 2 darreres edicions. Gratuïtat combinada amb espectacles de pagament amb preus públics que van dels 2 als 5 e…. Segons un estudi del 2011, de cada 1 euro gastat, hi havia 7 euros de retorn. Segurament, tot i les limitacions, es pot confirmar que Tarraco Viva és un producte cultural de gran qualitat i que genera turisme cultural relacionat amb el patrimoni històric i que a més té retorn econòmic.

La renovació constant i la seva projecció més enllà del Festival. La introducció annual de noves activitats, com aquest any el ‘Vine, veu, viu‘, activitat repetida amb diferents grups de recreació històrica on pots veure i viure com treballen aquests equips, com s’han documentat, fer-los preguntes i participar. O la nova secció on line ‘Parlant de Roma’, un nou format digital que pensen alimentar al llarg de l’any amb entrevistes, debats, formats visuals… O aquest estiu que encetaran ‘Tarragona Història Viva’ a Tarragona i altres poblacions, una espècie de programació estable post-festival.

El seu reconeixement terres enllà. Aquest any han rebut les visites dels responsables de BaalBek del Líban, o de la Sopraintendenza dei Beni Culturali di Roma (que des de fa 2 edicions reben assessorament de TarracoViva en el seu nou festival Natale di Roma ), així com representacions de mitjans internacionals francesos, italians i russos. I més accions que no puc comentar però que potser els durà a anar més enllà.

Conclusions, la majoria molt bones, m’han guanyat amb l’amor i la implicació col.lectiva que hi posen i que es respira en el projecte, per tant qualsevol error el podria gairebé justificar. Percepcions, moltes, i segurament algunes d’encertades i d’altres d’errades; però em quedaré amb les anècdotes. Ens expliquen que coincidint en el mateix cap de setmana del Primavera Sound, durant els matins de Catalunya Ràdio comenten aquest festival musical com el gran esdeveniment cultural a Catalunya i que algú surt i ‘recorda’ que aquests dies a les terres del sud també hi ha un d’altre igual o més participatiu i amb el mateix o similar nombre d’espectadors com és el TarracoViva…. El tema de sempre, la terrible mania de centralitzar la cultura a la capital, més enllà sembla que no es faci res, o que no hi hagi res d’interessant, i els propis mitjans sembla que hi participen en fomentar aquest etnocentrisme cultural. I tampoc he vist gaire cobertura mediàtica nacional, la veritat, sembla que ningú és profeta a la seva terra. I encara hi ha més: com és que el Festival no rep suficient suport i reconeixement institucional més que del propi Ajuntament de Tarragona? Si us plau, institucions, posint-se les pil.les que el territori va molt més enllà de la demarcació Bcn!

Pressupostos, participació i implicacions públiques, fem que tot plegat no esdevingui uns Idus de Març i que TarracoViva pugui celebrar moltes altres edicions amb aquesta força, ganes i empemta, que be s’ho val. Gràcies compis de viatge, companys de TarracoViva per la meravellosa experiència viscuda en directe i gràcies companys de Cultura per l’estona de vermut parlat! A la propera us convido a t@ts a conèixer Tarragona i viure TarracoViva en viu!

  1. Pingback: Inversió i narració en esdeveniments de recreació històrica | Patrimoni Cultural

  2. Pingback: Inversión y narración en eventos de recreación histórica | Patrimonio Cultural

  3. Pingback: Tarraco Viva. La divulgación del patrimonio como motor dinamizador «

  4. carmemix

    Jajaja! OK, la defensa de la necessitat de ‘mediar’ amb les pedres l’he entesa, però mira tu, m’has servit per avocar també altres coses que crec calia dir també…. Gràcies i endavant!😉

  5. No dona, el meu comentari no anava en aquest sentit! Era un crit a favor dels no especialistes (d’altres en diuen públic general o gran públic) que decideixen dedicar part del seu temps a visitar un equipament patrimonial i no es troben cap tipus de mediació que els permeti entendre, valorar i estimar aquelles quatre pedres (o aquella obra d’art, aquell document, aquell enginy tecnològic, etc., etc.).
    I és que aquesta frase feta de “les pedres parlen” la he sentit molt entre alguns gestors que no consideren necessària la difusió cultural en els equipaments que gestionen, que pensen que tothom ha de saber interpretar aquelles quatre pedres i que divulgar és banalitzar.
    És per aquest raó que censurava el títol del teu post. I no et justifiquis, si us plau, com a seguidor del teu blog sé perfectament que aquest no és el teu pensament.

  6. carmemix

    Hola Santos!
    Sorry però m’he perdut, no entenc el què em vols dir quan parles d’aquells que no parlem amb les pedres… Si m’ho especifiques més et segueixo el debat😉

    • Carme, aquells i aquelles que no parlem amb les pedres som els no especialistes en la matèria en qüestió. En aquest cas els no arqueòlegs (si parlem d’arqueologia). Tinc imaginació, però no tanta com per reconstruir amb quatre pedres una domus romana i coses per l’estil, cosa que un arqueòleg si por fer (sense la necessitat de tirar de psicotròpics).

      • carmemix

        Ostres, Santos, no vegis el títol com un ‘fail’ perquè no ho és! Trenquem prejudicis i tòpics: 1. les pedres són de tothom i pedra hi ha arréu, fer parlar les pedres és transmètre coneixement, valor i identitat a qui potser passa pel davant cada dia i ni se n’adona que ell també és allò, aquest era el sentit😉 2. el meu cas, sóc arqueòloga (de títol i no he exercit mai) i comunicadora, i igual que planteges aquesta limitació del dret, també hi ha (i molt) del revés: i quants arqueòlegs són bons comunicadors i poden transmètre interès, emoció? Em sembla que un gestor cultural especialitzat en comunicació i patrimoni (i documentat) també està perfectament capacitat. Vull dir que la complementació d’especialitats és el què tocaria, no?

        Cansada estic (i no va per tu, o sí si ho defens ;p) d’etiquetes: el sector Cultura és enorme i ple d’especialistes. I a t@ts plegats sembla que ens encanti deslegitimar a qui ens sembla no es mereix certs apel.latius. A patrimoni, cansaada estic d’aquells que pensen que un ‘patrimonialista’ fet i dret és aquells que te un màster en gestió del patrimoni, que investiga (be, això és 1mica diferent), o està apuntat a l’AMC o treballa en un Museu o… La gestió cultural ben entesa és aquella que un especialista en Cultura (digues-li historiador, arqueòleg, antropòleg, humanista..) amb tècniques de gestió apreses i posades en pràctica sap aplicar-les a qualsevol disciplina cultural, sigui en arts escèniques, en cultura popular o en patrimoni, perquè per a saber gestionar cultura cal saber de números i pressupostos, de gestionar col.lectius, persones, polítics, de saber oferir continguts, de saber-los intercanviar i saber-los comunicar, perquè la funció màxima de la cultura és transmètre coneixement i valors, i aquesta és tasca obligada de qualsevol gestor cultural, la de saber fer de catalitzador…. Saber de pedres? De museografia? D’espais patrimonials? Pots tenir molts coneixements i no saber fer-los servir per a res, fomentar els espais buits. El valor afegir és saber-los explotar, fer-los crèixer i saber-los comunicar, ser un bon gestor cultural, sino per a què? Espero que m’hagis entès i no m’hagi sortit gaire del tema, estic cansada de barreres absurdes i feixugues, plenes de prejudicis i inseguretats varies de persones que fomenten parlar ‘d’intrusisme’ i altres xorrades… Un dia escriuré sobre això😉

        I visca TarracoViva lliure, malgrat la invasió de ‘laietans’!😉

  7. Carme, I’m sorry, però no em puc estar de censurar el títol del teu (magnífic) post. Tot i que puc entendre que es tracta d’un títol i prou, allò que “les pedres parlen” m’esgarrifa. Aquest és una idea que molts arqueòlegs han defensat aferrissadament durant anys. I aquesta defensa ha portat a la marginació de tots aquells i aquelles que no parlem amb les pedres, que necessitem que algú faci de medium entre aquelles quatre pedres mal endreçades i nosaltres. Vaja, allò que fan de forma magistral a Tarraco Viva. Els “cachas” d’Ars Dimicandi (què seria el festival sense ells?) sí fan parlar les pedres de l’amfiteatre, de fet les espremen!
    Ho sento, però com diu aquell: algú ho havia de dir!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: