IMPRESSIONS D’UNA MALETA MEXICANA

#LaMaletaMexicana negatius1Reflexions al voltant d’una iniciativa cultural d’alt interès històric.
Reflexions al voltant d’una exposició fotogràfica i d’una proposta expositiva interessant, però curiosa.
Reflexions al voltant d’uns professionals que, amb una camera, van saber transmetre per primer cop l’absurditat de la violència amb una intensitat i humanitat extraordinàries.
Taro, Chim i Capa. O el què és el mateix, La Maleta Mexicana.

Tres joves fotògrafs, una alemanya, un polac i un hongarès, que van barrejar professió i ideologia i que van decidir marxar cap al front i difondre, amb les seves fotografies, el patiment de la població i la lluita de la República contra un exèrcit sublevat, els ferotges anys 30. Van ser els pioners del fotoperiodisme de guerra.

Aquesta mostra fotogràfica és una proposta expositiva resultat del retrobament a Mèxic,70 anys després, d’una maleta plena de negatius fotogràfics d’aquests tres autors, i molts dels originals de moltes de les fotos publicades a les revistes de l’època, que es va extraviar durant els anys 40 de la guerra a Europa i que són un material històrico-documental inèdit i extraordinari per la qualitat del material, pel què les imatges documenten sobre la guerra civil i per la vàlua dels seus autors com a referents claus de la fotografia internacional.

El ICP o l’International Center of Photography de Nova York és el productor d’aquesta esperada exposició fotogràfica presentada al MNAC. La maleta contenia més de 4.500 negatius de Chim, Capa i Gerda i el ICP ha volgut mostrar un resum de tot plegat a partir d’una mostra dividida en 32 àmbits que, segons els autors, integrarien els diferents aspectes del treball dels 3 fotògrafs durant la Guerra Civil espanyola: des de les manifestacions contra la reforma agrària als anys 30 a Extremadura, la batalla als Front de Segovia o Terol, la celebració de la revolució russa a la Barcelona del Front Popular o l’exhibició als carrers d’un avió alemany abatut poques setmanes abans de la caiguda de Barcelona.

Els tres fotògrafs ja eren amics i companys de professió abans de marxar a Espanya, Gerda i Capa també eren parella. Tots tres també van compartir l’haver fugit dels seus països per raons ideològiques i tots tres volien deixar testimoni i mostrar al món el què estava passant a Espanya, fins al punt que Gerda i Capa van venir per lliure, sense cap encàrrec inicial. Cadascú tenia diferents estils a l’hora de disparar amb la seva camera:

David Seymour o Chim va ser l’únic dels tres que no va dedicar el seu treball a les accions del front sinó que es va centrar en la reraguarda i en les persones que no participaven a la lluita, unes fotografies que destacaven per la seva gran sensibilitat i expressivitat.

Endre E. Friedmann o Robert Capa, el qui dels tres ja tenia una certa fama quan va aterrar per aquí, era valent en el tir, s’hi apropava per a copsar la immediatesa, el dramatisme i l’esforç dels soldats, de fet una proximitat tan visceral, que era inèdita fins llavors.

I Gerta Pohorylle o Gerda Taro, la gran desconeguda, que pel fet de ser dona, valenta i prematurament morta en combat (mentre fotografiava al front de Brunete) no va viure el reconeixement del seu merescut treball. Gerda cuidava molt la forma en la composició del retrat,  de fet mostrava molt clarament la influença de les composicions i el disseny del constructivisme rus en els angles alts marcats i enmarcant els seus personatges en contrapicat, retallats contra el cel, com en una atmosfera d’heroisme. La intensitat del seu dispar es trobava sobretot en els temes més truculents i reflectia la part més crua del conflicte.

Quines impressions m’he dut de l’exposició?
Com apassionada del conflicte civil, sensible i exigent en recuperar la memòria històrica de la nostra societat i aficionada amb ganes de la fotografia, he de dir que em va emocionar molt però que la posada en escena d’aquesta excepcional troballa foto-patrimonial no em va convèncer.

Intentaré exposar molt resumidament algunes d’aquestes impressions:

– El concepte de l’exposició.
L’ICP diu que l’exposició va ser concebuda per mostrar la relació que hi ha entre les imatges que van ser publicades durant aquells anys a diferents publicacions i el material fotogràfic retrobat. De fet l’espai expositiu està dividit en 3-4 sales per temes on hi ha penjat a la paret el positivat d’alguns d’aquests negatius, i sota, en vitrines, les publicacions originals de moltes d’aquestes fotografies. El recorregut de l’exposició és lògic, comença mostrant les caixes de material fotogràfic classificat que contenia aquesta maleta, amb alguns negatius i una petita introducció sobre els fotògrafs. Continua exposant els temes segons la manera que he explicat abans amb positivats i vitrines i acaba en una espècie d’epitafi signat per Camus que et toca la fibra. L’exposició és molt rigorosa des de la perspectiva històrica, rica des de la perspectiva documental, extraordinària pels professionals i aficionats patrimonials però poc atractiva pel públic en general… Li falta empatia, apassionament i ànima! Sí, és cert, el fulletó transcriu exactament allò que és, però segurament la concepció de l’exposició no és prou adequada pel públic del nostre país, hi estem massa involucrats i necessitem entrar-hi més. I no ho aconsegueix. No és atractiva visualment parlant, li falten fotografies de gran format (els plafons de cartró ploma són insuficients, de poca resolució i de recurs), li sobren alguns del llarg seguit de negatius i negatius que ens mostra… Massa estàtica, poc dinàmica. Sembla més l’exposició d’un institut d’investigació (que és el què és) que potser el què necessitàvem, un gran homenatge a l’obra inèdita de 3 grans artistes de la fotografia, de 3 professionals que van saber transmètre al món la tragèdia de la nostra guerra. Potser és que en teniem moltes ganes de veure ‘guernikas’ fotogràfics, potser és que ens han deixat amb ganes de més Català-Roca, Brangulí o amb la impotència de Centelles, i tot plegat ens ha creat més expectatives que no han estat.

– Imatges inèdites.
Reconec que n’he vist molta de fotografia però no en sé prou encara de Guerra Civil: m’han sobtat i impactat molt les imatges de Chim a Navarra, quan va fotografiar les misses dels soldats bascos, catòlics i republicans, la única part de l’esglèsia a l’Espanya dels 30 que es va posar del bàndol republicà perquè se’ls va prometre defensar allò que ells també defensaven, les seves aspiracions autonòmiques. També m’han sorprès molt les relaxades i divertides fotos de Taro a la plaça de toros de València os es veien fent instrucció a dones i homes barrejats abans que es constituís el nou exèrcit popular de la República, més disciplinat, jeràrquic i sense dones (no comment) després del dramàtic debacle de la batalla de Màlaga. També les fotos de la mateixa Taro a les trinxeres dels fronts de Segòvia i Brunete, on van morir més de 25.000 soldats republicans i ella mateixa atropellada per un tanc. O el documental sobre la brigada internacional Abraham Lincoln fet per H. Cartier-Bresson al 1938 amb alguns fotogrames realitzats amb material de Capa i que ha cedit l’Arxiu de la Brigada Abraham Lincoln dels EE.UU. I per acabar, la qualitat dels negatius exposats,  poques escenes – essencials i concises -, l’art d’uns professionals que sols llavors, amb càmeres analògiques, sabien fer: disparar i encertar, pura màgia! Imatges i documentació històrica excepcional que caldria afegir al fons documental de la memòria històrica col.lectiva d’aquest país.

– El catàleg.
L’he volgut veure, me’l volia comprar, volia tenir un llibre que m’expliqués el procés i que em deixés veure algunes de les imatges més espectaculars. Doncs al final no el vaig agafar per varies raons, entre d’altres – i malgrat el seu atractiu aspecte exterior – pel tipus de paper, mate reciclat, que no em sembla prou adequat per a la impressió fotogràfica, perquè els positivats dels negatius són massa reduïts i hi ha molt poques imatges a gran format, una repetició del concepte de l’exposició, això sí. I el preu és desorbitat, 85 euros!

Esperava una altra cosa però he sortit amb llàgrimes als ulls. I sí, calia veure-la.
Com deia A. Camus a l’epitafi final de l’exposició: “Hi ha vegades que el coratge no obté cap recompensa”. Afegiria també com un dia va dir D. Lowenthal: “El nostre passat és un país estrany”, i, la Guerra Civil, una gran tragedia personal i col.lectiva.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: